La sodomia en la València del XVI

Fa molts i molts anys, vaig llegir Dins el darrer blau, de Carme Riera. Fa tants anys que pràcticament no en recordo la trama. Me’n queden les bones sensacions d’estar llegint una novel·la d’altíssima qualitat, en què Riera aprofita excel·lentment la transcripció de documents judicials contra un grup de jueus conversos mallorquins que acaben morint a la foguera a mans de la Santa Inquisició. No he pogut evitar pensar-hi quan he llegit Àngel meu, foteu-me! El procés per sodomia contra Serafí Centelles (1569), que l’Editorial Afers ens presenta amb una acuradíssima edició del catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València Vicent Josep Escartí.

Certament, la gran diferència entre un llibre i l’altre és que el que trobem en l’obra d’Escartí és exactament l’edició filològica —amb les característiques tècniques i l’aparat crític que comporta— del procés judicial que va tenir lloc contra aquest noble valencià entre l’1 de juliol i el 3 de novembre de 1569 per uns fets denunciats que havien tingut lloc el 28 de juny, la vespra de Sant Pere. El document es troba en les sèries documentals dels Processos de la Reial Audiència i dels Processos de Governació conservades a l’Arxiu del Regne de València i consta de 117 fulls escrits que recullen les declaracions d’una vintena de persones, entre les quals es troben, òbviament, el noble Serafí Centelles i el jove, menor d’edat, Joan Baptiste Aviego, denunciat i denunciant, respectivament, d’un crim de sodomia.

Exposat així, entendria que la majoria dels que em llegiu ja en tinguéssiu prou i éssiu a la pàgina següent. Qui, més enllà d’un reduït grup de filòlegs, els que tendeixen a fixar l’objectiu de les seves lectures en textos no gaire contemporanis, podria estar interessat en un llibre com aquest? Segurament ningú, si no fos perquè, com indicava al principi, aquest text es pot llegir com una novel·la, com una novel·la ben i ben interessant i no oblidem que el nostre segle XVI, la nostra literatura moderna, no es caracteritza, precisament, per una producció narrativa gaire suggeridora. En efecte, Vicent Josep Escartí és ben conscient que el que té entre les mans presenta una força narrativa ben intensa i, per això, en l’extensíssima i magnífica introducció que ens ofereix, ja apunta que vol que «el lector vaja descobrint tota la trama a mesura que el llibre avança» i per això evita tant com pot fer-nos-en espòiler.

A més a més, també podria etre la prevenció que els lectors actuals puguin tenir davant un text tan antic, de més de quatre-cents anys. Ans al contrari, però, com indica Escartí, el document, tot i que s’ha transcrit amb un respecte absolut per la llengua del moment, no presenta «cap problema d’intel·lecció per a un lector culte actual, ja que el català istratiu dels diferents notaris i escrivans que participen al procés […] es fa de llegir, és elegant i ben assequible; i, sobretot, riquíssim en matisos, castís i amb molt poques interferències del castellà». En dono fe. La trama transcorre en diferents indrets de València, tavernes, carrers, els banys públics de la ciutat…, i és un regal per a qualsevol lector, que podrà copsar «els diferents registres dels personatges que hi actuen: mentre Serafí Centelles fins i tot expressa ironies i jocs lingüístics com a mostra d’una actitud arrogant de vegades —potser perquè creia fermament que no res li podia ar, sent ell qui era—, en altres casos es pot veure el color col·loquial i popular dels parlants d’altres estaments socials».

Em sembla, finalment, que el títol que ha triat Escartí per al llibre, Àngel meu, foteu-me!, és tot un altre encert. No és, tanmateix, invenció pròpia, sinó que prové de l’expressió que Centelles aboca al jove Aviego com un prec ple de desig, un prec que apareix recollit en el procés unes quantes vegades. Si hem de posar un però al llibre, és la inevitable repetició d’informació que trobem en el transcurs del procés. És, potser, l’únic que ens fa recordar que estem davant un document judicial i no de la narració nascuda de la ploma d’un escriptor molt ben dotat —i ja m’excusareu el desafortunat joc de paraules.

Suscríbete para seguir leyendo