Entre Hitler y Kafka

El 18 de juliol vinent --el 18 de juliol-- farà 100 anys de la publicació de Mein Kampf (La meua lluita), el llibre amb què Adolf Hitler presentava «literàriament» la cosmovisió en què recolzarà el mal radical del nazisme. Una obra fundacional, escrita majoritàriament a la presó de Landsberg on Hitler complia pena per l’intent de colp d’estat del 1923. Poca redempció hi degué trobar, vist el resultat. De tall autobiogràfic, l’obra descriu a conveniència de part l’evolució de l’autor, la «conversió» antisemita davant del «perill jueu» i la impugnació del Tractat de Versalles. El solatge transversal és una ideologia contrària a la democràcia deliberativa, racista i profundament reaccionària. També la reivindicació d’un «espai vital» (Lebensraum) més enllà de les fronteres alemanyes. L’Übermensch -el «superhome» d’inspiració nietzchiana, però tramposa- és, segons l’autor, el cabdill que redimirà els alemanys aris dels mals sobrevinguts per l’hibridisme cultural i biològic.

Mein Kampf i l’aplicació dels onze principis de la propaganda de Goebbels seran la infraestructura comunicativa del Partit dels Treballadors Nacional Socialistes (NSDAP). Una infraestructura destinada a esborrar els fonaments culturals del món occidental, fins llavors recolzats en l’herència judeocristiana, grecollatina, l’Humanisme i la Il·lustració. El cim editorial de Mein Kampf, amb més d’un milió i mig de vendes, arribarà l’any 1933, coincidint amb l’elecció de Hitler com a canceller. Durant el nazisme triomfant, assolirà vendes superiors als 12 milions d’exemplars, amb edicions i formats múltiples: de luxe, popular, de regal per als casaments o en paper bíblia perquè els soldats el transportaren a la motxilla com un producte de primera necessitat. Un autèntic best-seller els «beneficis» del qual -econòmics i discursius- han estat, com és notori, molt rellevants. Per descomptat, Adolf Hitler, com tants altres triomfadors en el mercat literari, també va intentar fugir, amb un èxit relatiu, de la fiscalitat de l’Agència Tributària. Això no obstant, segons els estudiosos del cas, els guanys monetaris de l’obra li van permetre comprar un Mercedes de luxe abans d’esdevenir führer. Finalitzada la Segona Guerra Mundial i després del suïcidi de l’autor fa 80 anys, Alemanya va prohibir la reedició de Mein Kampf, la qual cosa no va impedir que es deixara de publicar, de comprar ni de llegir allà i ací. Mein Kampf continua sent, de fet, el llibre sagrat de l’extrema dreta mundial. 

El 26 d’abril del mateix 1925 havia vist la llum El procés de Franz Kafka (1883-1924), txec de llengua alemanya i jueu d’adscripció sociocultural. El procés és el primer llibre pòstum de l’autor, publicat gràcies al seu amic, marmessor literari i futur biògraf Max Brod. Redactat entre 1914 i 1915, està considerat una de les obres mestres de la literatura universal, referència d’immenses minories que, avui com llavors, miren d’entendre, amb mirada kafkiana, l’absurd de l’existència humana i l’angoixa de l’individu davant de la dictadura dels procediments formals i les seues teranyines. La crueltat de l’ocult i el misteriós descrit per Franz Kafka se sol interpretar fins i tot com l’al·legoria d’uns temps -de Kafka i nostres- en què els rígids tentacles de la burocràcia, la vigilància panòptica i la llei no són aliats sinó enemics del ciutadà. Per això, una bona part dels lectors de Kafka s’identifiquen encara en la impotència de Joseph K, el personatge principal d’El procés: l’acusat que desconeix els càrrecs que se li imputen. 

«Aquí la mentida es converteix en l’ordre mundial», assenyala Joseph K. ¿No és això, pensa el lector immergit en la societat digital actual, el que determina en bona part l’agenda mediàtica i la cultura de tall tecnològic que Franz Kafka desconeixia? ¿No podem ser vostès i jo mateix, desprotegits i vulnerables com el mateix Joseph K. davant de qualsevol dit acusador, el boc emissari de ves a saber què? ¿No és aquest finalment un dels principis fonamentals del feixisme que (re)brota a hores d’ara entre les democràcies consolidades i sovint, com alertava George Orwell, en nom de la llibertat? Potser, pensa el lector sense brúixola cent anys després, ¿no hem aprés res de l’experiència més traumàtica de la història? I tanmateix, la interiorització d’una culpa abstracta davant de les noves tenebres reforça la reproducció de la cultura feixista. De fet, més enllà de la comprensible «hipocondria» kafkiana davant de l’incomprès i de l’arbitrarietat dels estigmes -tan ben estudiats per Erving Goffman-, la paralització psíquica i cívica sol tenir com a conseqüència l’acceptació acrítica del feixisme entre sectors decebuts davant de la democràcia. La impotència d’aquests sectors i la por -les pors a les pèrdues, en primer lloc- solen ser l’escletxa que permet la colonització de les consciències anteriorment guanyades per la causa democràtica. «Por mucho que odies el poder, la impotencia no es la solución» va deixar escrit Elías Canetti, un dels millor comentaristes de Franz Kafka. «Què fem?», s’hauria preguntat Lenin precisament davant de la impotència. 

Siga com vulga, em fa l’efecte que la resposta no està en el vent espiritualista -el neovaticanisme n’és la darrera expressió- ni tampoc en una raó a penes il·lustrada que solem invocar com un tòtem sagrat davant del mal. Potser per això, a El castell, l’altra cimera literària del mateix Kafka, K. va cometre l’error de considerar que les persones que l’habitaven eren éssers racionals com ell mateix. «Si es comporten de forma racional», declarava Zygmunt Bauman en una de les darreres entrevistes, «podria negociar-se amb ells, convèncer-los o lluitar contra ells i potser guanyar-los. Però són éssers irracionals i quan el seu poder radica en la irracionalitat és impossible aconseguir tal cosa». ¿Com hem de salvar la democràcia d’un mal absolut que no respecta els consensos democràtics? Aquesta és la pregunta que ens fa por de formular-nos. La resposta individual té caràcter moral. Però la col·lectiva ha de ser inequívocament política. 

Vençuts els drets d’autor legals d’Adolf Hitler, es multipliquen arreu del planeta les edicions de Mein Kampf, inclosa la publicació electrònica que facilita Internet. Franz Kafka ha -esdevingut mentrestant l’escriptor més rellevant de l’ambivalència de la modernitat. D’una banda, va expressar millor que ningú en la Carta al Pare la inutilitat de la rebel·lió. Però, de l’altra, també el «desig de convertir-se en indi», un crit contra totes les angoixes i derrotes sobrevingudes. Un indi que, malgrat la seua nuesa existencial, es nega a perdre l’esperança. Al capdavall, l’esperança és la revolta contra la mort en vida.